ES TEMPS DE COREMA

- Texte d'autor desconagut -

La Quaresma és el temps que precedeix i disposa a la celebració de la Pasqua. És un període d'escolta de la Paraula de Déu i de conversió, de preparació i de memòria del Baptisme, de reconciliació amb Déu i amb els germans, així com de recurs més freqüent a les «armes de la penitència cristiana»: l’oració, el dejuni i l’almoina (cf. Mt 6, 1-6.16-18).

Alguns dels grans eixos temàtics de la Quaresma són la relació entre el «sagrament dels quaranta dies» i els sagraments de la iniciació cristiana, o el misteri de l’«èxode», present al llarg de tot l’itinerari quaresmal. Segons una constant de la pietat popular, que tendeix a centrar-se en els misteris de la humanitat de Crist, durant la Quaresma els fidels concentren la seva atenció en la Passió i Mort del Senyor.

L'inici dels quaranta dies de penitència, en el Rite romà, es caracteritza per l'auster símbol de la Cendra, que distingeix la Litúrgia del Dimecres de Cendra. Propi dels antics ritus mitjançant els quals els pecadors convertits se sotmetien a la penitència canònica, el gest de cobrir-se amb cendra té el sentit de reconèixer la pròpia fragilitat i mortalitat, la qual requereix ser redimida per la misericòrdia de Déu. Lluny de ser un gest purament exterior, l'Església l'ha conservat com a signe de l'actitud del cor penitent que cada batejat és cridat a assumir en l'itinerari quaresmal. Els fidels, que acudeixen en gran nombre a rebre la Cendra, han de copsar el significat interior d'aquest gest, que obre a la conversió i a l'esforç de la renovació pasqual.

Malgrat la secularització de la societat contemporània, el poble cristià adverteix clarament que durant la Quaresma cal adreçar l'esperit cap a les realitats vertaderament transcendents; que cal un esforç evangèlic i una coherència de vida, traduïda en bones obres, en forma de renúncia a allò superflu i sumptuós, i en expressions de solidaritat amb els qui pateixen i amb els necessitats.

Així mateix, els fidels que freqüenten poc la Confessió i la Santa Missa saben, per una llarga tradició eclesial, que el temps de Quaresma-Pasqua està vinculat al precepte de l'Església de confessar els propis pecats greus, si més no una vegada a l'any, preferentment durant el temps pasqual.

La pràctica del dejuni, tan característica des de l'antiguitat en aquest temps litúrgic, és un «exercici» que allibera voluntàriament de les necessitats de la vida terrenal per tal de redescobrir la necessitat de la vida que prové del cel: Non in solo pane vivit homo, sed in omni verbo, quod procedit de ore Dei «L’home no viu només de pa, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu» (Mt 4,4; cf. Dt 8,3; Lc 4,4; antífona de comunió del diumenge I de Quaresma).

        

LA COREMA EN TEMPS PASSATS

És palesament conegut que la Quaresma actual no s’assembla a la de temps pretèrits. Avui dia, les pràctiques s'han mitigat fins al punt que amb prou feines som conscients del decurs dels dies quaresmals. Tanmateix, antigament la realitat era ben diferent: la llei del dejuni s’aplicava de forma tan generalitzada i estricta que no és estrany que a Mallorca, encara avui, per ponderar una situació de llarga durada, es faci servir l'expressió popular «ha estat més llarg que una quaresma». Amb aquesta locució es vol significar que el període, a causa de les penitències preceptives, semblava no tenir fi.  

  Els diferents sínodes que la diòcesi de Mallorca va celebrar amb posterioritat al Concili de Trent ens proporcionen notícies curioses sobre les mortificacions quaresmals dels nostres avantpassats. Les actes sinodals adverteixen que tots els dies de la Quaresma, a excepció dels diumenges, eren de dejuni i abstinència obligatoris de menjar ous, llet, formatge, ni altres menges en les quals hi hagués aquestes coses en els dejunis de la Santa Quaresma; però sí en els dejunis fora d’aquesta.

A banda dels quaresmals, hi havia molts més dejunis durant tot l’any; també s'havia ordenat que el sacerdot, en la missa major dels diumenges, anunciés al poble els dies de dejuni de la setmana perquè els fidels no se n'oblidessin, atès que no tothom assistia als Oficis.

Però, amb els dejunis, hi havia l'obligació de complir amb el precepte Pasqual, el que a Mallorca s’anomenava «sortir de la Parròquia». Pel que fa a la confessió i comunió pasquals, els Sínodes manaven als sacerdots que mantinguessin sobre els fidels un control estrictíssim.

 

Billet de comunió

   El temps assenyalat per a "sortir de la Parròquia" començava el dimecres de cendra i acabava el diumenge in albis. Durant totes aquestes setmanes, els sacerdots i quaresmers recordaven als fidels el deure que tenien de confessar i combregar; per aquest motiu, a la parròquia hi havia un llibre de registre on quedaven inscrits tots aquells qui complien el precepte, i se'ls lliurava un bitllet que servia de testimoni de la seva confessió.

Un cop acabat el temps de gràcia, se sabia qui havia confessat i qui no. Fins i tot estava previst que els feligresos que havien estat absents durant la quaresma, si volien ser registrats, havien de presentar un certificat de la parròquia on havien residit temporalment, fent constar en el dit document que havien confessat els seus pecats i rebut la comunió, segons els manaments de l'Església.

 Malgrat totes aquestes precaucions, encara n'hi havia alguns que s'escapolien. Aquells qui ho feien —que no devien ser gaires—, si eren caps de família, eren multats amb vint sous, i si no ho eren, només n'havien de pagar deu. Si després de pagar la multa es mantenien rebels a confessar-se i rebre la comunió, des de la trona es feien tres amonestacions sense anunciar el nom de l'acusat (generatim, diu el text del sínode): la primera, el segon diumenge després de Pasqua, i les altres dues en els diumenges següents. Si això no donava resultat, els acusats eren excomunicats públicament, tot fent saber els seus noms i llinatges (nominatim), i l'excomunió era llegida durant una sèrie de diumenges fins que, per vergonya, aquelles "ovelles negres" es penedien. El sacerdot que incomplia el deure de proclamar l'excomunió omni recluso personarum discrimine (sense cap distinció de persones) havia de pagar tres lliures i ser castigat segons el criteri del Bisbe.

A les viles i pobles es recomanava que el quaresmer fos elegit d'acord amb el rector de la parròquia i els jurats; durant el temps penitencial, els sacerdots s'havien de preocupar de portar confessors per tal de facilitar les confessions d'aquells qui se sentien molestos de realitzar-les davant el rector de la seva parròquia: multique verecundia oppressi cor suum proprio Parrocho manifestare renuant (atès que molts, oprimits per la vergonya, refusen manifestar el seu cor al seu propi rector).

Quan s'acabava la quaresma també s'acabava el dejuni, i la perspectiva de les festes de Pasqua devia ser d'allò més agradable. Per aquest motiu, no és estrany que el sacrifici de l'anyell pasqual esdevingués un acte joiós i sagrat. Un sacerdot, abans de matar l'animal, el beneïa amb l'oració següent:

"Oh Déu, que pel vostre servent Moisès manàreu que un anyell fos sacrificat en l’alliberació del vostre poble del poder d’Egipte i ordenàreu que els dos muntants de les portes de les cases fossin ungits amb la sang d’aquell anyell; així, digneu-vos beneir i santificar aquesta criatura de carn la qual nosaltres, servents vostres, desitgem menjar. Per la resurrecció del mateix Senyor Nostre Jesucrist, que amb Vós viu i regna pels segles dels segles, Amén".

El diumenge, el dilluns i el dimarts de Pasqua eren festes que s'havien de celebrar, i és de suposar que la gent aprofitava per menjar tot el que podia per recuperar-se dels llargs dejunis quaresmals. S'ho havien guanyat a pols.

 

Bula que excloïa de realitzar el dejuni

LA JAIA COREMA 

       La Jaia Corema o Vella Quaresma personifica set setmanes d'abstinència i privacions. És un simple calendari de tradició molt antiga en algunes regions espanyoles i, fins i tot, europees. Té set peus i cada peu representa una de les set setmanes que manquen des del Dimecres de Cendra fins al Diumenge de Pasqua. Porta un bacallà en una mà, una graella a l’altra i un rosari a la cintura. La mallorquina duu rebosillo al cap, davantal, faldilla bufada i la seva trena. Cada setmana que passa se li arranca un peu, i així successivament fins a Pasqua; per la qual cosa, en èpoques passades, quan la cultura i la informació escassejaven, degué ser de gran utilitat per la seva facilitat de càlcul.

  Cap al segle XIX, quan ja havia transcorregut la meitat del temps de Quaresma, la gent es congregava davant la Plaça de Cort, davant l'Ajuntament, i sobre un catafalc i a mans d'un botxí oficial, se serrava la vella per la meitat: "La Jaia serrada". Certament esgarrifós, si ens aturem a pensar en la funció original del catafalc i en la figura del botxí oficial.