"Amb el transcórrer dels anys, la nostra Setmana Santa ha testimoniat l'aparició de noves confraries, moltes de les quals han sorgit en el si d'associacions juvenils vinculades a ordes religiosos de gran arrelament a la ciutat. Aquestes noves germandats, sota el guiatge espiritual de religiosos, han aportat un renovat impuls a la celebració. Així mateix, els hàbits d'aquestes institucions han estat adoptats pels seglars en integrar-se com a membres actius de les confraries. D'altra banda, altres entitats han optat per vestir l'hàbit de diverses ordes no tant per una vinculació directa, sinó per l'advocació específica dels seus titulars".
La primera confraria vinculada a un orde religiós en la nostra cronologia local és la dels Frares Menors Caputxins (OFMCap). Aquesta branca de la família franciscana ha tingut un paper determinant en la configuració de l'espiritualitat popular. L'establiment dels caputxins no només va suposar la fundació de noves entitats processionals, sinó que va influir directament en l'estètica i la sobrietat de les túniques i els cultes, traslladant l'ascetisme conventual al carrer a través de la devoció dels seglars.»
L'origen dels Frares Menors Caputxins
La tercera gran família franciscana va sorgir del tronc dels Germans Menors Observants l'any 1525. No va ser fins al 3 de juliol de 1528 quan, gràcies a la mediació de la duquessa de Camerino, Caterina Cybo —neboda del pontífex—, el papa Climent VII va concedir la butlla Religionis zelus, document que marca oficialment el naixement de l'orde caputxí.
Entre les concessions papals, es va autoritzar l'ús de la barba i del característic hàbit amb caputxa piramidal com a símbols de pobresa, senzillesa i austeritat. Aquesta vestidura, de color marró i cenyida amb una corda, es diferencia de la d'altres branques franciscanes pel fet de tenir la caputxa unida directament a la túnica i per la seva major longitud, recuperant així la forma original de l'hàbit de Sant Francesc d'Assís.
Després d’un període de fortes tensions i dificultats, l'any 1677 l'orde caputxí va aconseguir establir-se en un convent extramurs, situat prop de la porta de Jesús (en la zona coneguda com l’Hort de ses murteres) i dedicat a la Immaculada Concepció. No obstant això, per motius d’estratègia militar durant la guerra contra els anglesos, el govern del rei Carles III va ordenar-ne la demolició l'any 1771. Aquest fet va marcar l'inici d'un llarg periple per als frares menors, que es van veure obligats a desplaçar-se per diversos centres, com ara el convent jesuïta de Pollença, la Casa del Temple de Palma o el convent de Santa Caterina dels Pobres, situat vora l'Hospital General.
Gràcies a la generositat del rei Carles III, del bisbe Juan Díaz de la Guerra (successor de Rubio) i de la ciutat de Palma, el 4 de novembre de 1778 es va col·locar la primera pedra del nou convent, situat ja a l'interior del recinte emmurallat. La direcció de les obres fou a càrrec del Pare Miquel de Petra —nebot del beat Fra Juníper Serra—, matemàtic i arquitecte de gran prestigi.
Després de la benedicció de la primera pedra pel bisbe Pedro Rubio Benedicto, la construcció va avançar fins que el 20 de juliol de 1791 es va consagrar l'altar major, seguit de la benedicció de tota l'església el 3 de setembre del mateix any. Tanmateix, aquest període d'estabilitat es va veure truncat l'any 1835, quan arran de la Llei de Desamortització de Mendizábal, els frares menors es van veure obligats a exclaustrar-se i abandonar les dependències conventuals
L'edifici conventual fou convertit en Presó Provincial durant molts d'anys, fins que l'any 1906 l'orde dels frares menors caputxins va retornar a l'illa. El 27 de juny d'aquell mateix any, el bisbe de Mallorca va retornar el temple a l'orde, tot i que el convent encara va mantenir les seves funcions com a centre penitenciari. Els caputxins es van reinstal·lar oficialment en aquest indret el 20 de juliol de 1906.
Posteriorment, l'any 1945, la comunitat va iniciar les reclamacions pertinents davant els organismes estatals per recuperar la totalitat de l'immoble. El procés culminà el 8 de febrer de 1974, quan el Tribunal Suprem va reconèixer formalment el dret de propietat dels frares, i el convent els fou retornat pocs mesos després.
La Joventut Antoniana.
Arran de la restauració de la presència dels frares caputxins a la seva antiga església, resulta imprescindible destacar la figura de l'insigne Pare Atanasi de Palafrugell. Ell fou qui va saber aglutinar la joventut d'aquella barriada, sense cap distinció de classe social, vinculant-la sota l'advocació de Sant Antoni de Pàdua. Mitjançant la creació d'un nombrós grup protegit sota el patronatge de Nostra Senyora la Divina Pastora, va donar vida a la Joventut Antoniana, una institució cabdal en la vida comunitària i espiritual de la zona.
 |
| Juventud Antoniana |
En els seus inicis, els Antonians varen trobar recer en les estances d'aquell convent vell i descurat, un espai on el pas del temps havia deixat una empremta profunda. Anys a venir, la institució es traslladaria a un local ampli i generós, situat a la vora de l’església caputxina. Fou allà on la joventut d'aquella Palma d'antany va viure moments d'esplai i de joiosa expansió, propis de l’impuls de l’edat. Sempre sota l’atent guiatge dels frares caputxins, aquells joves no només hi varen trobar una llar, sinó que varen forjar una sòlida consciència humana i social que marcaria la seva identitat per sempre
Fundació de La Confraría Antoniana.
 |
Primers anys de la fundació (foto de la pagina Web de la Confraría ) http://www.cofradiajuventudantoniana.com/default.htm |
Pare Atanasio de Palafrugell
"Corria l'any 1928 quan el Pare Atanasi, amb l'entusiasme que el caracteritzava, va convocar un grup de vint-i-cinc joves de la Joventut Antoniana per donar vida a un projecte compartit: la fundació d'una nova confraria. Amb l'esforç i la il·lusió d'aquells pioners, la germandat va començar a caminar fins a fer-se realitat sota la llum de la lluna de Pasqua. Així, el Dijous Sant de 1929, la ciutat de Palma va ser testimoni, per primera vegada, del seu desfilar solemne, marcant l'inici d'una història que bategaria amb força en el cor de la nostra Setmana Santa"
La vesta penitencial
L’hàbit caputxí consisteix en una túnica de color marró cenyida amb un cíngol (a semblança dels franciscans observants). No obstant això, el tret distintiu principal respecte a altres branques de l'orde és la incorporació d'una caputxa cosida a la túnica —mantenint la forma de l'hàbit original de sant Francesc—, la qual presenta una longitud superior. El conjunt es completa amb una capa curta marró i, pel que fa al calçat, l'ús quedava restringit exclusivament a unes humils sandàlies.»
 |
| Vesta primigena de la fundació de la Confraria 1928 |
Per a la confecció de la vesta penitencial, es va prendre com a model l’hàbit caputxí: sotana de color marró caputxí cenyida per un cordó, capa del mateix color i capirot marró de forma piramidal, element característic de l'orde.
L'any 1959, sota el guiatge del pare Pasqual d'Eivissa com a consiliari, es va decidir modificar els hàbits austers que havien identificat la confraria durant tres dècades. Es va substituir la capa per una de tonalitat bruna més clara i es va ornamentar el capirot amb ribets grocs i borles. El calçat passà a ser sandàlies marrons amb mitjons, acompanyades de guants blancs, mentre que l'hàbit marró es cenyia amb el cordó blanc franciscà dels tres nusos.»
 |
Vesta actual
(foto de la pagina Web de la Confraría)
|
Cuando gente curiosa preguntaba, "¿De dónde sois?... ¿A qué orden pertenecéis?, San Francisco y sus primitivos compañeros respondían con sencillez,
“SOMOS PENITENTES DE ASIS”
 |
«La identitat pròpia dels franciscans de la Tercera Orde Regular (T.O.R.) s'articula entorn de la docència, el ministeri parroquial, les obres de misericòrdia, la proximitat als col·lectius vulnerables de l’anomenat quart món i les missions al tercer món. Tot plegat, s'emmarca en l'espiritualitat franciscana com a portadors de pau, bé, reconciliació i la lloança a Déu per tota la Creació. Aquesta espiritualitat ha romàs històricament arrelada a la tradició penitencial de l'orde.
L'establiment dels franciscans a la nostra ciutat va anar acompanyat de la creació de la Joventut Seràfica, l’objectiu de la qual era promoure la formació integral dels joves en les vessants humana i religiosa. Des dels seus inicis, l'associació visqué una etapa formativa d'esplendor, tot i haver de transcendir períodes convulsos com la Segona República i la Guerra Civil Espanyola. Després d'assolir el seu apogeu durant la dècada dels setanta, l'únic vestigi que perdura en l’actualitat d'aquesta institució és la confraria de penitents de la Joventut Seràfica de Sant Francesc.»
El Pare Miquel Alorda (T.O.R.)
Fundador de la Confraria
+de+wg-benvenuto-cellini-4%5B1%5D.jpg)
L'any 1930, el pare Miquel Alorda (T.O.R.) fundà la Confraria de la Joventut Seràfica de la ciutat de Palma. Aquell mateix any, la corporació s’integrà a les desfilades processionals amb un contingent de vint-i-vuit confrares, xifra que experimentaria un creixement sostingut durant els anys posteriors. La seva irrupció en la nostra Setmana Santa suscità comentaris de diversa índole, atès que el caràcter auster dels seus hàbits —autèntic símbol de penitència— trencava amb l'estètica a la qual estaven avesats els ciutadans.
Els membres de la confraria recorrien els carrers abillats amb una vesta talar de color gris cendra, cenyida amb el cordó franciscà, i portaven una creu de fusta rústica sense desbastar. El conjunt es completava amb un antifaç baix del mateix color, l'escut de la Tercera Orde Regular brodat sobre el pit i, com a calçat, unes sandàlies de pell.»
El habito talar franciscano
El gris fou el color oficial de totes les famílies franciscanes fins a mitjan segle XVIII. Tant és així que, davant la dificultat d'obtenir aquest teixit en quantitats suficients, les Constitucions dels Observants i dels Caputxins van arribar a ordenar que cada província fabriqués els seus propis draps per tal d'assegurar la màxima uniformitat. El capítol general de 1694 de la Regular Observança, per exemple, dictaminava que es confeccionessin "draps del tot semblants en color i qualitat, en la trama i el gruix, teixits amb llana blanca i negra barrejada en una proporció tal que resulti, a parer dels experts, un drap cendrós com el que veiem en els hàbits i les capes de N. P. S. Francesc, S. Bernardí de Siena i S. Joan de Capistrano". Aquests, malgrat conservar-se en províncies i països distints, mantenien un mateix color cendra, més o menys clar, reforçant així el valor simbòlic del gris, que evoca la cendra i la pols de la condició humana, així com l'esperit de penitència.
L'establiment de la T.O.R. a Mallorca
Els religiosos de la Tercera Orde Regular de Penitència de Sant Francesc d'Assís tenen l'origen a finals del segle XIII, amb un estil de vida vinculat al moviment penitencial franciscà de caràcter laic. A partir de l'any 1443, es constituïren en Congregació General de caràcter regular gràcies a la intervenció del papa Eugeni IV.
La Tercera Orde Regular, estesa per Itàlia, França, Croàcia i Espanya, entre d'altres estats, es va regir per diverses regles de vida, de les quals la més cèlebre fou la de Lleó X (1521). L'orde fou reformada durant el regnat de Felip II, tot i que encara mantenia una dependència envers els Frares Menors. Amb la desamortització de Mendizábal, la institució desaparegué com a orde dins l'Estat espanyol.»
 |
| Convent francisca de Sant Bonaventura de Llucmajor |
En Mallorca, la T.O.R. se restauró en el convento franciscano de Sant Sota el mestratge de Bonaventura de Llucmajor, l'any 1878 iniciaren la vida comunitària Antoni Ripoll, Macià Cardell i Joan Garau, tots ells integrants d'una congregació de laics d'àmbit local. A partir d'aquell moment, adoptaren un estil de vida proper al dels tercers seglars franciscans i es consagraren a la docència, la catequesi i l'atenció del servei religiós de l'església de l'antic convent de Sant Bonaventura. Amb el pas del temps, aquesta comunitat s’erigiria en la Tercera Orde Regular.
Amb data de 21 de novembre de 1905, es documenta una missiva de Mons. Campins en resposta als franciscans de Catalunya, els quals havien sol·licitat permís per restablir una comunitat al convent de Sant Francesc de Palma. En la carta, el bisbe denega la petició tot al·legant que, a mitjan mes anterior, ja havia ofert el temple als Terciaris Regulars de Mallorca.»
Amb data de 21 de novembre de 1905, es documenta una missiva de Mons. Campins en resposta als franciscans de Catalunya, els quals havien sol·licitat permís per restablir una comunitat al convent de Sant Francesc de Palma. En la carta, el bisbe denega la petició tot al·legant que, a mitjan mes anterior, ja havia ofert el temple als Terciaris Regulars de Mallorca.»
El 20 de juliol de 1906, Mons. Campins signà l’acta de cessió del Convent de les Sagrades Llagues de Sant Francesc de Palma als Terciaris Regulars residents a Llucmajor i Artà. La Congregació Provincial del mes d’agost següent designà els religiosos que n’haurien d’integrar la primera comunitat: fra Pau Puigserver, fra Joan A. García Vingut, fra Joan Mesquida Pastor i fra Baltasar Salamanca.
A aquest grup s’hi afegí fra Bartomeu Salvà, vicari provincial de la recentment constituïda Província Espanyola de la Immaculada Concepció de la T.O.R. de Sant Francesc. Aquell mateix any 1906, s’adheriren a la Tercera Orde Regular de Penitència de Sant Francesc, amb seu romana a Sants Cosme i Damià. Aquesta orde de dret pontifici va constituir el nucli mallorquí com a província religiosa pròpia, tot mantenint l’autonomia i la seu a Mallorca per desig exprés del bisbe Campins.
Des d’aquest moment i fins a l’any 1981, el ministre provincial fixà la seva residència en aquest convent de les Sagrades Llagues de Sant Francesc de Palma.
La Província Espanyola de la Immaculada Concepció seria la denominació que adoptaria la congregació a partir de 1906. És en aquest precís moment quan s'inicia l'expansió per Mallorca, on es fundaren els convents d'Artà (1897), Palma (1906), Inca (1909), el Santuari de Cura (1913) i la Porciúncula (1914).
"Flor del Carmelo Viña florida, esplendor del cielo, Virgen fecunda, singular. ¡Oh Madre tierna, intacta de hombre, a todos tus hijos proteja tu nombre, Estrella del Mar!.
A aquest grup s’hi afegí fra Bartomeu Salvà, vicari provincial de la recentment constituïda Província Espanyola de la Immaculada Concepció de la T.O.R. de Sant Francesc. Aquell mateix any 1906, s’adheriren a la Tercera Orde Regular de Penitència de Sant Francesc, amb seu romana a Sants Cosme i Damià. Aquesta orde de dret pontifici va constituir el nucli mallorquí com a província religiosa pròpia, tot mantenint l’autonomia i la seu a Mallorca per desig exprés del bisbe Campins.
Des d’aquest moment i fins a l’any 1981, el ministre provincial fixà la seva residència en aquest convent de les Sagrades Llagues de Sant Francesc de Palma.
La Província Espanyola de la Immaculada Concepció seria la denominació que adoptaria la congregació a partir de 1906. És en aquest precís moment quan s'inicia l'expansió per Mallorca, on es fundaren els convents d'Artà (1897), Palma (1906), Inca (1909), el Santuari de Cura (1913) i la Porciúncula (1914).
L’Escapulari: un signe marià
«Un dels signes amb més tradició en el si de l’Església, des de fa set segles, és l’escapulari de la Mare de Déu del Carme. Es tracta d’un símbol aprovat per la jerarquia eclesiàstica i assumit per l’Orde del Carmel com una manifestació externa d’amor a Maria, de confiança filial en la seva figura i com un compromís d’imitació de la seva vida.
Etimològicament, el terme "escapulari" fa referència a una peça de roba superposada que els monjos vestien durant el treball manual. Amb el pas del temps, aquesta peça va adquirir un sentit simbòlic: el fet de carregar la creu de cada dia com a deixebles i seguidors de Jesús.
En determinades ordes religioses, com en el cas del Carmel, l’escapulari esdevingué també un signe d’identitat de la seva pròpia forma de ser i de viure. D’aquesta manera, l’escapulari passà a simbolitzar la dedicació especial dels carmelites a Maria, la Mare del Senyor, i a expressar la confiança en la seva protecció maternal i el desig d’imitar la seva vida d’entrega a Crist i al proïsme. En definitiva, es transformà en un signe marià per excel·lència.
De les ordes religioses al poble de Déu»
En relació amb les ordes religioses fundades aleshores —franciscans, dominics, agustins i carmelites—, va sorgir un laicat vinculat a aquestes institucions mitjançant confraries o germandats. Totes les ordes religioses volgueren oferir als laics un signe d’afiliació i de participació en el seu esperit i en el seu apostolat. Aquest senyal consistia en una part del seu propi hàbit: la capa, el cordó o l’escapulari.
Entre els carmelites, es va arribar a establir l’escapulari de mida reduïda com el signe de pertinença a l’orde i l'expressió de la seva espiritualitat mariana, urant l'edat mitjana, molts cristians volgueren associar-se a la seva espiritualitat.
La Fundació de la Confraría de La Setmana Devota del Carme
El dia 12 de novembre de l’any 1923, el pare Martí Jesús de Maria, acompanyat del germà Pasqual del Nen Jesús, prengué possessió del convent del Raval de Santa Catalina.
Els veïns de la barriada s’alegraren infinitament de l’arribada dels nous pares, la qual cosa significava la continuïtat d’una educació cristiana molt preuada, iniciada l’any 1860 pel germà Francesc Galiana i els germans Climent Pujol i Jaume de Son Boi.
Ben aviat s’incrementà la comunitat amb l’arribada de més pares. Al cap de pocs mesos, malgrat la precarietat de mitjans econòmics però amb l’auxili de la providència, s’inicià la restauració de l’anticuada seu i es dotà el col·legi del material pedagògic pertinent. Més encara: per tal de substituir la insuficient capella, el p. Martí es proposà l’empresa d’alçar, en honor a la Mare de Déu del Carme, l’actual i bell temple que, pocs anys després, esdevingué una realitat.
Per si no fos prou la tasca realitzada pels pares i germans carmelites en el seu afany per transmetre la doctrina i l’ensenyament elemental a tota la barriada, volgueren també que els seglars poguessin formar part de la gran família carmelitana. Així, l’any 1930, es formalitzà l’organització de la Confraria de Penitents de la Setmana Devota del Carme, la qual participà per vegada primera en la processó del Dijous Sant precedida per un guió amb l’escut de l’orde carmelità.
 |
| foto procedente de - https://confrariadelcarme.wordpress.com/ |
L'habit carmelitá
Per a la confecció de la vesta, es va prendre com a model la mateixa capella coral carmelitana que vestien els religiosos. El conjunt consistia en un hàbit de color marró carmelita cenyit per una corretja, amb l’escapulari i l’escut de l’orde sobreposat, a més d'una capa blanca i un capirot del mateix color.Amb el pas dels anys, la confraria decidí modificar l’antiga i austera vesta penitencial i confeccionà nous hàbits, que són els que vesteixen actualment els germans confrares de la Confraria de Penitents de la Mare de Déu del Carme.
Aquesta indumentària actual consta d’un hàbit marró de ras amb botonada blanca, cenyit per una faixa blanca, capa i capirot blancs amb l’escut carmelità al capirot i el de la Mare de Déu del Carme al costat esquerre de la capa. Com a calçat, empren sandàlies marrons.
Orden de la Merced
San Pedro Nolasco fundó en Barcelona la Orden de la Virgen María de la Merced de la redención de los cautivos, con la participación del rey Jaime de Aragón y ante el obispo de la ciudad, Berenguer de Palou.
Los mercedarios querían ser caballeros de la Virgen María al servicio de su obra redentora. Por eso la honran como Madre de la Merced o Virgen Redentora. En el capítulo general de 1272, los frailes toman el nombre de La Orden de Santa María de la Merced, de la redención de los cautivos, mercedarios. María es el fundamento y cabeza de la Orden.
Dedicar su vida a liberar esclavos
Además de los tres votos de la vida religiosa, pobreza, castidad y obediencia, hacían un cuarto voto: dedicar su vida a liberar esclavos. Se comprometían a quedarse en lugar de algún cautivo que estuviese en peligro de perder la fe, cuando el dinero no alcanzara a pagar su redención. Este cuarto voto distinguió a la nueva comunidad de mercedarios. El Papa Gregorio IX aprobó la comunidad y San Pedro Nolasco fue nombrado Superior General.
Los frailes mercedarios siguieron liberando cristianos hasta el s.XVIII, cuando la Orden de la Merced se convirtió en orden mendicante. A partir de entonces, sus frailes, ateniéndose a la Regla de San Agustín, adoptaron una actitud de acercamiento a la sociedad mediante la predicación y siendo ejemplo del modelo de vida cristiano.
La llegada de los Mercedarios a Mallorca
La Orden se extendió sucesivamente por los reinos de Jaime I (Cataluña, Aragón, Baleares, Sur de Francia, Valencia), por los territorios de la Reconquista (Sevilla, Córdoba, Lorca), plazas fronterizas (Almazán, Soria, Logroño), ciudades populosas del interior (Toledo, Burgos, Valladolid), y todo el territorio español.
El primer convento mercedario que se instalo en Mallorca fue el “carrer des forats”, nombre que fue cambiado en 1640 por el de San Pedro Nolasco; Este primer convento se mantuvo muy poco tiempo en este emplazamiento, la mediación de Don Juan de Laers, lugarteniente del maestro general Pedro Nolasco, llevó a que la comunidad mercedaria se trasladase a un nuevo lugar en un solar situado en la actual plaza de Cort, donde permanecieron hasta finales del siglo XIII.
A principios del siglo XVII, se vio la necesidad de construir un nuevo convento y una iglesia mas grande, y mas de acuerdo con los estilos arquitectónicos de la época y se trasladaron al emplazamiento actual de la iglesia de la Merced.
La Orden estuvo suprimida en España y Mallorca desde 1835 a 1881. La restauración fue iniciada por el general Pedro A. Valenzuela.
En Mallorca regresaron en el año 1905, volviendo a su antigua Iglesia, donde había seguido permaneciendo abierta al culto, el viejo convento corrió peores consecuencias y fue derruido a los pocos años de la exclaustración.
LA OBRA REDENTORA DE LA MERCED Y LA FUNDACION DE LA COFRADIA DE PENITENTES
En Palma de Mallorca, la provincia de Aragón funda la Pía Unión Obra Redentora de Nuestra Señora de la Merced pro-presos, filial de Barcelona.
En el año 1953 será un hecho la organización de la Nueva Cofradía Penitencial, nacida en el seno de los P.P. Mercedarios de la Iglesia de la Merced de Palma.
El día 6 de noviembre de 1953, fueron aprobados los estatutos de la nueva Cofradía de La Obra Redentora de Nuestra Señora de la Merced, por el obispo de Mallorca Don Juan Hervas y Benet.
Entre las diversas actividades de esta cofradía desde su fundación esta la ayuda a los reclusos y a sus familias, ayuda tanto espiritual, moral y económica, a si como su reinserción dentro de la sociedad.
EL HABITO MERCEDARIO VESTA PENITENCIAL DE LA COFRADIA
La vesta de la Cofradía.
Esta compuesta por el habito coral de la Orden Mercedaria, Sotana de color marfil con escapulario del mismo color, (ceñida por un cinturón de piel negra del cual cuelga una tira de piel del mismo color en la parte izquierda, símbolo de la espada que como orden militar antiguamente llevaban, los miembros de la orden Mercedaria). capa y capirote del mismo color, en el capirote el escudo de la Merced, guantes, calcetines blancos, calzado negro.
EL ESCUDO DE LA ORDEN DE LA MERCED
Don Jaime I, rey de Aragón, fue cofundador con Pedro Nolasco de la Orden Mercedaria y le concede a dicha Orden sus propias armas reales o hábito militar a los primeros religiosos
el 10 de Agosto de 1218.
Por lo tanto, justo era que los reyes concedieran los extraordinarios privilegios y el honor de llevar las armas reales como escudo. El escudo o blasón de la orden de la Bienaventurada Virgen de la Merced de la Redención de los Cautivos, es cortado y está blasonado por dos piezas heráldicas llamadas armas verdaderas, teniendo como timbre la corona real, divisa de la mayor distinción de los escudos. 1. El primer cuartel es de gules (rojo) y tiene en jefe una cruz de plata (pieza honorable). 2. El segundo cuartel es de oro con cuatro palos gules (rojos). 3. La corona real o timbre es la del escudo real de Aragón.
LA EXPLICACION DE CADA PARTE:
1) Los cuatro palos de gules: el palo heráldicamente es símbolo de la lanza del caballero y era concedido por un principe o rey por actos de arrojo o heroísmo en batallas o guerras. Este fue el caso de los condes de Barcelona que lo usan en su escudo desde el siglo IX. En el siglo XII Ramón Berengner IV, Conde de Barcelona, llamado el santo por sus costumbres puras y amor a la Justicia y a la Iglesia, se casó con la heredera del trono de Aragón (la infanta Petronila) y cuando fue rey de este lugar incorporó el escudo de los cuatro palos rojos de sus antepasados al escudo real de Aragón. El rey Ramón y la reina Petronila fueron los bisabuelos de Jaime I de Aragón, fundador como se dijo con Pedro Nolasco de la Orden de la Merced.
2) El cuartel de Gules con la Cruz de plata: la Cruz de plata en campo de gules es el emblema sacrosanto de Jesucristo, Rey de Reyes, por eso va colocada en el puesto principal o sea "en jefe". La Cruz en la edad media fue el símbolo de los cruzados y estuvo en todas las órdenes cruzadas medievales, entre ellas, La Merced.
3) La corona: fue una concesión del rey Jaime I. Simboliza en heráldica la realeza de las armas que llevan. Es divisa de honor. O sea: Los 4 palos gules en campo de oro fueron trazados por un rey como emblema de valor militar. La corona es pieza heráldica y divisa o timbre y simboliza realeza. La cruz es el emblema de Cristo. Este escudo además está formado por los dos colores más nobles de la heráldica, y por el color más hermoso de los blasones: El oro que significa benignidad y nobleza, la plata que significa inocencia y pureza y el gules (rojo) significa amor y castidad.
«Sólo el que escucha en silencio percibe el
susurro de la suave brisa que manifiesta al Señor»
ORA ET LABORA
Con el silencio como norma, en los monasterios cartujos sólo el prior puede tener acceso a la información del exterior, que en caso de suma importancia, y bajo su criterio, puede comunicar al resto de monjes.
El silencio se considera fundamental para poder llegar a la contemplación. La palabra se utiliza sólamente en caso necesario para las tareas cotidianas aunque durante la semana hay un dia, los domingos, un recreo que dura de una hora a hora y media, y los lunes, un paseo de 3 horas fuera del monasterio, en que se puede hablar libremente. Extraordinariamente, una vez al año, toda la comunidad disfruta del llamado gran paseo, durante todo un día.
Los monjes cartujos guardan los tres votos depobreza, castidad y obediencia, pero además guardan dos votos extras, que son el de estabilidad en el monasterio y el voto deconversión de costumbres, en el cual se busca un crecimiento de entrega hacia el Señor.
Hay dos clases de monjes: los padres cartujos, que reciben la ordenación sacerdotal, y los hermanos cartujos, que no la reciben. Dentro de los hermanos, pueden ser hermanos conversos, que hacen la profesión de votos, igual que los padres, y los hermanos donados, que no hacen votos solemnes de por vida.
SAN BRUNO, fundador de la orden cartuja.
Fundada en 1084, la Orden de los Cartujos es actualmente una de las órdenes más antiguas de la Cristiandad. Fue Bruno, nacido en Colonia cerca del año 1030, quien la fundó.
Con 6 compañeros y después de varios intentos que no le satisfacieron, llegó a Grenoble ,atraído por la reputación del joven obispo reformador, Hugues. Pero éste había visto a Dios en sueños que construía para su aureola una morada en el centro de una montaña llamada " Chartreuse ", lugar muy poco habitado que se llamó "desierto"; siete estrellas le indicaban el camino. LA COFRADIA DE LOS CARTUJOS.
Los primeros años de la fundación.
El espiritu de austeridad y la seriedad que se diferenciaba de la vistosidad de otras cofradias fue el motivo que inspiro, a Don Miquel Riutort Canáves y Don Jaume Mas Carrió, a la creacion de una nueva cofradia de penitentes muy caracteristica en la Semana Santa de Palma; Su vesta seria a imitacion de la utilizada por los monjes Cartujos, que hacia mas de una centuria habian sido exclaustrados de la Real Cartuja de Ntro. Padre Jesus Nazareno de Valldemosa.
Seria el año 1938, en plena Guerra Civil Española, que fue fundada esta nueva cofradia bajo la denominacion de los Cartujos, con su caracteristica vesta penitencial cartuja y portando un caracteristico fanal de metal, el mismo que utilizaban los monjes de la orden cuando asisitian a la maitines, y funerales de sus hermanos difuntos, encabezados por una austera Cruz de Guia, y dos farolas de metal, participarian en la procesion del Jueves Santo del mismo año.En el año 1993, fue bendecido un estandarte, muy de acuerdo con la auteridad de sus vestas, que desde entonces les acompaña en las procesiones , imprimiendo el los desfiles de Semana Santa, una caracteristica personalidad a la cofradia que no a variado desde los inicios de su fundacion.
EL HABITO CARTUJANO; LA VESTA DE LA COFRADIA
Esta compuesto por; La cogulla cartujana, que la forman el escapulario sujeto lateralmente por las caracteristicas bandas cartujanas, capuz con antifaz, todo de tela de color blanco con el escudo de la cofradia bordado en azul sobre el escapulario, tunica ceñida por faja de color blanco y manguitos del mismo color, calzan zapatos oscuros.
los penitentes portan un farol de mano, a semejanza del que usaban los monjes para asistir a sus rezos y entierro de sus hermanos.
Los manguitos los utilizaban los monjes para asistir a la iglesia y proteger las mangas del habito sucias por las labores de su trabajo, debe destacarse sin embargo una diferencia: los cartujos no venían de la tradición benedictina sino canonical y por eso los padres cartujos se dedicaron a la copia “manibus predicemus" en cuanto los de origen benedictino siguieron dedicados a la agricultura (padres trapenses hoy).
EL ESCUDO
"Omne verum, a quocumque dicatur, a Spiritu Sancto est"
SANTO TOMAS DE AQUINO PATRON DE LOS UNIVERSITARIOS.
Tomás de Aquino es quizá el mejor ejemplo de espíritu universitario. Fue un subversivo en el mejor sentido de la palabra: generosa y creativa lucha contra las imperfecciones de la vida. De noble familia, esperaban sus padres situarle bien socialmente, pero Tomás optó por la vida religiosa, y no por la de abad y obispo, sino por la de fraile, en una de esas nuevas y excéntricas órdenes llamadas “mendicantes”, formadas por pobres al modo de los primeros apóstoles. Santo Tomás de Aquino, patrón de los estudiantes y de los universitarios, se celebra cada 28 de enero
COFRADIA DE SANTO TOMAS DE AQUINO
Fue fundada esta cofradía en el año 1945, por Nicasio Ramírez Palmer, y estaba compuesta en sus inicios por jóvenes universitarios del S.E.U. (El Sindicato Español Universitario fue, durante más de veinte años, el organismo obligatorio de encuadramiento de los estudiantes universitarios españoles).
El día 7 de marzo de 1945, el Obispo de Mallorca Don. Juan Hervas Benet, aprobó sus estatutos, participando por vez primera en la procesión del Jueves Santo del mismo año; Al ser una cofradía formada casi en su totalidad por estudiantes se decidió tomar como titular de la misma al dominico Santo Tomas de Quino, patrón de los universitarios.
EL HABITO DOMINICO; LA VESTA PENITENCIAL.
EL HABITO DOMINICO; LA VESTA PENITENCIAL.
La vesta elegida por la cofradía fue el habito dominico, orden religiosa a la cual perteneció Santo Tomas de Aquino; Capirote negro con un ribete blanco, y capa negra, esta ultima con el escudo de la Cofradía en el lado izquierdo (en sus primeros años portaban el escudo del S.E.U.), que fue modificado posteriormente, tunica blanca ceñida por una correa de piel negra y escapulario y guantes blancos, calzado negro.
 |
| Vesta en los inicios de su fundacion |
El blanco y el negro en la Orden de Sto. Domingo
El hábito dominicano funde en una maravillosa unidad el blanco y el negro; el blanco que es
un color perfecto, y el negro que no lo es; el blanco, símbolo de pureza, y el negro, de la penitencia; el negro cubriendo el blanco, como la penitencia protege la pureza; la pureza y la penitencia cubriendo al caballero de Cristo con una armadura invencible y capaz de desafiar el poder del infierno.
La capa negra simboliza la penitencia, sin la cual no se puede recuperar la perfecta inocencia. Con la esperanza de recobrarla de nuevo se ingresa en la Orden fundada por Santo Domingo, que tiene a la penitencia como una de sus características.
La capa negra, también, protectora de la túnica blanca, ha de recordarnos continuamente: que el deseo de permanecer limpio de toda mancha debe ir acompañado, para que sea verdaderamente eficaz, de igual deseo de la mortificación. Sin ésta, no será posible expiar los pecados cometidos; ella es necesaria además para evitar los pecados que puedan cometerse.
+copiar.jpg)
"GLORIA A TI TRINIDAD,
Y A LOS CAUTIVOS LIBERTAD"
LA ORDEN TRINITARIA
 |
| San Juan de Mata |
 |
| San felix de Valois |
Es la primera institución oficial en la Iglesia dedicada al servicio de la redención con las manos desarmadas, sin más armadura que la misericordia, y con la única intención de devolver la esperanza a los hermanos en la fe que sufrían bajo el yugo de la cautividad.
Nuestra Señora del Buen Remedio
.jpg)
Cuenta la tradición trinitaria que viéndose san Juan de mata en apuros económicos para el rescate de cautivos acudió al auxilio de la virgen y en dos ocasiones recibió san Juan de mata su visita en tregándole la Virgen una bolsa con el dinero para el rescate de los cautivos, esto sucedió la primera vez en Valencia en el año 1202 y la segunda en Túnez en el año 1210.
La Cofradía de Nuestra Señora
del Remedio del Molinar
Del oratorio de Sant Onofre a La iglesia Parroquial de
Nuestra Señora del Remedio
del Molinar, seno del nacimiento de la Cofradía.
+de+Copia+de+hh+copiar.jpg) |
| Oratorio en es portixolet |
El Primer Molinar podríamos decir que nació a mediados del siglo xix, cuando se llevó a cabo la partición de la possessió de Sant Onofre. En esta zona convivían pescadores con veraneantes de la ciudad.
En el huerto de Ses Figueres Baixes, en el año 1850, la Junta del Puerto de Palma cedió un solar de 850 metros cuadrados para que se pudiera construir un oratorio.
El 26 de agosto de 1850 se le comunicó al obispo, Rafel Manso, que este pretendía estar dedicado a la Assumpció de Nostra Senyora
A finales de junio de 1855, el oratorio ya estaba terminado, pero la Junta de Obras solicitó al obispo, Miquel Salvà i Munar, que se consagrara a una nueva imagen, Nostra Senyora del Remei.
El 8 de julio de 1855, el oratorio fue bendecido y se celebró en él la primera misa.
Este oratorio fue abandonado tan pronto como se termino la nueva iglesia parroquial, Iniciada el año 1924, por el arquitecto Guillem Forteza.
Fue inaugurada en el año 1929, pocos años después la Vicaria pasaría en el año 1934 a Parroquia.
 |
| Nuestra Señora del Remedio |
Esta iglesia está declarado monumento local de interés Histórico artístico, por el Ayuntamiento de Palma, es un templo de estilo neobarroco de grandes dimensiones, dedicado a su excelsa titular Nuestra señora del Remedio, Patrona de La Orden Trinitaria.
El Nacimiento de la Cofradía.
+de+Copia+de+hh+copiar.jpg)
En el año 1955 fue un hecho la participación de la nueva Cofradía en la Procesión del Jueves Santo; La primera junta directiva estuvo presidida por don Pablo Taberner Amengual, los primeros 19 penitentes que desfilaron aquel primer año, estuvieron acompañados por quince monaguillos, formando un característico grupo que encabezaban la cofradía portando el estandarte y las farolas.
La vesta penitencial a semejanza del hábito trinitario
Sotana blanca ceñida por correa de piel negra, y escapulario blanco con la cruz trinitaria, capirote y capa negros, con el escudo trinitario sobre el lado izquierdo, calzan sandalia negra y calcetín blanco,
La Cruz Trinitaria el escudo de la Cofradía
El Hábito trinitario
.jpg)
La vestición del hábito de manos de Inocencio III no se puede asegurar con claridad y en cuanto al primer hábito que vistieron los trinitarios, aunque la Regla no lo aclara, es probable que san Juan de Mata y sus compañeros vistieran el de los Canónigos Regulares de San Víctor, una túnica de lino (la de los trinitarios sería de lana) de color blanco y una Sobrepelliz de mangas anchas (como una especie de roquete grande). Sin embargo, en este caso, tampoco se tienen las fuentes suficientes para saberlo con certeza, salvo el hecho de que el signo externo -propiamente dicho- que identificaba a los religiosos era la capa, igualmente de color blanca y a la que iría unido el escapulario.
En las capas de los Hermanos se pongan los signos
El dato más claro que ofrece la Regla trinitaria, respecto a la indumentaria de los frailes, es que en las capas de los hermanos se pongan los signos. El Cardenal Vitry, que conocía distintos hábitos de su época, especifica que en las capas blancas fijan en el exterior una cruz roja y negra en medio del pecho. Con la edición clementina de la Regla (1267) se especificarán los colores: pondrán sobre el pecho una cruz, cuyo brazo vertical sea de paño rojo y el transversal de color azul.
El habito Trinitario en el SXVI
Con el breve del 20 de agosto de 1599, Clemente VIII autorizaba la independencia de los religiosos descalzos españoles (la rama de san Juan Bautista de la Concepción). Su hábito estaba compuesto por una túnica y escapulario de paño blanco con una cruz recta (eliminando la cruz paté) roja y azul, y una capucha unida a una muceta. Andaban descalzos con sandalias de cáñamo. Cuando salían del convento o del coro se colocaban una capucha y un manto (capa) bastante corto de color pardo oscuro que tiraba a negro, más adelante será totalmente negro.